Quan la ràbia és qui guia els meus passos i

la incertesa desfà caminars l'esperança sembla

enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt.

Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple

futurs immediats és el pànic, l'olor a dolor el

que et sembla sentir, el que et sembla palpar.

No, no pot ser, quan de temps haurem d'esperar més.

No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix.

Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor

engoleix els teus mars les mirades semblen no

trobar-se perdudes als límits on hem arribat.

I quan corres i crides al vent i les llàgrimes

omplen de fred els estels és la ràbia, l'odi i

la tristesa les que et fan sentir tantes

voltes rebel...

No, no pot ser...